La llengua comuna - Luci Nussbaum

DATOS

28/06/2013

COMPARTIR

Por Luci Nussbaum
Professora de Didàctica de la Llengua, Universitat Autònoma de Barcelona

Llengua comuna és un sintagma que treu el nas de tant en tant, en boca de polítics o de signants de manifestos. Està clar que la llengua comuna no és reivindicada per parlants de repertoris lingüístics de poc abast, sinó per persones que es guanyen la vida emprant precisament llengües grans, percebudes com un bé comú. És ben cert que la llengua comuna té, a part dels crematístics, molts altres beneficis: és útil perquè les persones provinents de conrades diferents s’entenguin (més o menys, és clar, perquè com deia Foucault, la comunicació és una forma particular de malentès). També té l’avantatge, si els parlants ho desitgen, d’anul·lar o de deixar en suspens algunes de les identitats de les persones. La llengua comuna, en termes de Susan Gal i Kathryn Woolard, és, per definició, la llengua de l’anonimat, de tothom i, alhora, de ningú i de cap lloc. Molta gent fa esforços per esborrar, quan parla en llengua comuna, qualsevol marca del seu origen, considerant un valor afegit no tenir un ‘accent’ desxifrable. Com és ben sabut, la llengua comuna s’associa, des de la revolució francesa, a l’égalité; és un bé compartit incommensurable. Però igualtat no vol dir pas uniformitat.

Així, per sort o per desgràcia, algunes poblacions es resisteixen a l’existència exclusiva d’una la llengua comuna i s’entesten en practicar d’altres repertoris, comuns també, però entre menys gent. Aquesta resistència és a vegades defensada des de  plantejaments identitaris, assimilables als supòsits del bé compartit, però també des dels que consideren la diversitat lingüística un patrimoni (com els boscos i els rius, per exemple) que cal protegir. Sovint aquests posicionaments troben ressò en polítiques lingüístiques proteccionistes que, amb més o menys encert, emparen formes particulars de parlar. Està clar però que cap parlant d’una llengua petita no pot deixar de conèixer i d’emprar la gran llengua comuna: no fer-ho seria auto-marginar-se, quedar-se a casa en bata, per dir-ho de manera fotogràfica.

La idea de llengua comuna ens porta ineludiblement a la llengua franca, tot i que molta gent pot argumentar que no són el mateix. És ben cert i es pot discutir. En la pràctica, però, remet al mateix. Un fet espectacular en aquest sentit és l’anglès internacional, considerada la llengua franca per excel·lència (English as a Lingua Franca, ELF), estudiada, si més no, per la lingüística, per la macro i micro sociolingüística i per l’economia. Sempre m’ha deixat perplexa de veure que, en els congressos internacionals de ciències del llenguatge, en què es parla de la sociolingüística de la diversitat, de multilingüisme o d’educació plurilingüe, per exemple, l’única llengua admesa sigui l’anglès, tot i que s’hi presentin traduïts exemples en llengües ben exòtiques.  Sembla que la intenció és facilitar la comunicació a través d’una llengua comuna, però no deixa de ser paradoxal parlar de multilingüisme des de l’unilingüisme més extrem. Recordo que fa poc, en un congrés sobre les temàtiques esmentades, després de la intervenció, òbviament en anglès, d’una comunicant, algú del públic va fer una pregunta en una altra llengua. La revolta de l’assistència va ser gran, reclamant a cor in English, in English, com si de la pregunta i de la resposta hi anés l’esdevenir de la disciplina en qüestió. En la majoria de crides a presentar comunicacions, es puntualitza que la llengua de comunicació ha de ser l’anglès. En casos escadussers (miquetes, en l’embalum dels congressos anyals), es puntualitza que les presentacions plurilingües són possibles. Per què es parla poc d’això? Les raons per les quals l’anglès ha esdevingut la llengua internacional són prou conegudes, però no deixa de ser sorprenent que no es debati la qüestió en les trobades internacionals de sociolingüística, sovint preocupades per la manera com s’exerceix el poder en el món des dels usos lingüístics. Segurament és perquè les regles del joc en els mercats acadèmics (i també editorials, virtuals o no) han imposat l’anglès com a llengua de congressos i com a llengua de publicacions. Discutir les regles del joc o no entrar-hi seria de nou, com quedar-se a casa en bata: qui no vagi a congressos internacionals i no publiqui en anglès, serà algú de segona divisió, mai citat per ningú, i, a sobre, no tindrà dret als sexenis de recerca i als euros al mes que se’n deriven en els salaris. Poca cosa a dir, llavors. Tot i així, examinem opcions.

Una alternativa europea —per salvar els plats trencats de la llengua comuna i de l’ELF— és la intercomprensió. Però avui per avui aquesta opció es presenta com un fracàs quasi estrepitós. En primer lloc, perquè les persones hem estat educades per practicar una llengua comuna. Sembla que en els nostres circuits mentals estigui ben imprès el lema one language at a time. També pot ser que la nostra educació contempli de manera indefugible l’orientació cap a la llengua de l’altre persona i ell o ella cap a la nostra. I així, en la comunicació intercultural negociem i triem one language only. Encara que sigui paradoxal, una italiana i un català parlen anglès, en lloc de practicar una possible intercomprensió, més divertida, si més no.

L’altra alternativa, la parla plurilingüe, per bé que molt estudiada des de la lingüística i la sociolingüística, no va enlloc perquè sempre es un pràctica espúria, un bricolatge esporàdic, per més útil que sigui. L’adopten els aprenents de llengües perquè no tenen més remei que utilitzar aquesta crossa en el procés d’aprenentatge. Ara, tant en la conversa en medi natural com a l’aula, la parla plurilingüe és sempre una etapa que cal superar, com un refredat, per anar cap a la creació d’un repertori ben uniforme, seguint models nadius, si pot ser. La hibridesa, el mestissatge i la barreja han estat foragitats de la nostra ment com a cosa indesitjable, des de ben aviat, en la nostra educació. Per això només els infants barregen i construeixen passarel·les creatives amb els recursos de què disposen. Els adolescents, en l’etapa més rebel de la vida, atravessen fronteres entre llengües i inventen nous repertoris, precisament per resistir-se a les imposicions institucionals —inclosa la noció de llengua— i als mercats lingüístics.

Per practicar la intercomprensió, ens queda la lectura, font inesgotable, privilegiada, de comunicació intercultural. I per practicar la parla plurilingüe tenim caseta, els amics i les amigues i alguna conversa esporàdica aquí i allà, quan viatgem, o pels carrer de les ciutats. Sempre és un consol, en un món que ens vol uniformes. Però, de tant en tant, també podem fer pública la nostra resistència a la uniformitat, presentant comunicacions plurilingües, a risc de ser escridassades. Fem-ho de manera cordial (vull dir, amb el cor) i expliquem les nostres raons, que no són altres que aquelles de restituir les veus dels parlants que estudiem.

• En voz alta