El neomorfema a les classes de català: una qüestió d’honestedat acadèmica

DATOS

31/07/2025

COMPARTIR

Per/Por: Bel Olid

Department of Romance Languages and Literatures, The University of Chicago

E-mail: bolid@uchicago.edu

Moltes persones que defensen introduir el llenguatge no-binari a les classes de llengües addicionals es basen, sobretot, en l’argument de la inclusió: cada dia tenim més estudiants que s’identifiquen fora dels marcs binaris de gènere i que, per sentir-se còmodes a classe, han de poder autoreferir-se sense malgeneritzar-se. Si bé l’argument de la inclusió hauria de ser suficient, encara més tenint en compte que hi ha diversos estudis que demostren que tractar les persones trans pel nom i el gènere amb què demanen ser tractades en redueix en més d’un 50% els intents de suïcidi, en aquesta petita nota m’agradaria aportar-ne d’altres que tenen més a veure amb l’honestedat acadèmica.

Per començar, hi ha qui argüeix que no cal una marca de gènere no-binari perquè el masculí, que podem anomenar “gènere a”, és el gènere no-marcat en català  i es pot fer servir per referir-se a persones de qualsevol gènere. Això queda desmentit (com a mínim quan s’empra en singular) amb un exemple ben senzill: si dic “avui he vist el teu germà” no hi ha cap ambigüitat pel que fa al gènere de la persona que he vist. El femení, que podem anomenar “gènere b”, tampoc no deixaria cap dubte en aquest exemple: la teva germana és una dona (o una nena, o una noia), i “germani” funcionaria igualment indicant de manera inequívoca que el gènere d’aquesta persona queda fora de la binarietat nostra de cada dia. És trampós, doncs, explicar a l’alumnat que el gènere a es pot emprar per referir-se a persones de qualsevol gènere, com demostra també el fet que als mitjans de comunicació no es parla de les persones de gènere no-binari emprant el gènere a, sinó el que concorda amb l’assignat en néixer (vegeu els casos de Judith Butler, Alok Vaid-Menon o Kae Tempest).

Així, el neomorfema -i ofereix un “gènere c” que cobreix la necessitat d’una marca de gènere que no condueixi als equívocs a què conduiria fer servir els gèneres a o b. De la mateixa manera que no ens passaria pel cap fer servir el gènere a per referir-nos a una estudiant dona, no ens hauria de passar pel cap fer-lo servir per referir-nos a uni estudiant de gènere no-binari.  De fet, el neomorfema és la manera que activistes queer, trans i de gèneres dissidents han trobat per no contravenir la lògica de la llengua i una de les normes més bàsiques del català, que és la concordança de gènere.

El neomorfema és, a més, una pràctica lingüística existent que trobem tant en la llengua escrita com oral. Des de llibres fins a pintades, des de reels d’instagram fins a tertúlies de la televisió, els venerats “textos reals” en van plens. A més, mentre que els Països Catalans són un dels racons del món on les persones del col·lectiu LGBT (l’absència de la Q, la I i el + és volguda) poden viure amb menys discriminacions actualment, aquesta realitat social està absent dels llibres de text més enllà de la representació anecdòtica d’alguna parella homosexual. És tasca de lis docents oferir a l’alumnat les eines que li permetin anar més enllà de la falsa imatge d’una societat homogèniament blanca, heterosexual i de classe mitjana que ofereixen els llibres de text. Una d’aquestes eines és conèixer l’existència del neomorfema i les resistències amb què es troba. No es tracta de fer veure que tothom el fa servir ni de pretendre que sigui una forma nomativa, es tracta d’informar sobre el fet que hi ha gent (cada dia més) que el fa servir, i també que en alguns contextos aquests usos són resistits amb més o menys violència.

Aquesta informació permet a lis estudiants l’oportunitat de prendre decisions informades sobre les seves pràctiques lingüístiques. Si volen fer servir el neomorfema, com i quan, és una decisió que només poden prendre si saben que existeix, de la mateixa manera que a classe ensenyem el tractament de vostè, que està en declivi clar, i donem la informació necessària perquè puguin optar per usar-lo si ho consideren avinent. La idea no és obligar lis estudiants a emprar-lo, sinó oferir-lo perquè el puguin emprar si consideren que els cal.

Hi ha, és clar, la qüestió de si hem d’ensenyar una forma que té l’IEC en contra. Si bé aquesta informació és més que rellevant i cal donar-la (igual com la donem quan topem amb altres formes no-normatives que són presents a les nostres pràctiques lingüístiques) aquest argument en cap cas té més pes que els motius que acabo d’exposar. De fet, a classe ensenyem un bon grapat de formes no-normatives i això no ens és cap entrebanc per emprar-les quan ens semblen adequades a la situació comunicativa. Això no és exclusiu de les classes de català: a la web de l’Ésadir, per exemple, hi trobem una llarga llista de formes no recollides pel DIEC ni per la gramàtica de l’IEC marcades amb diferents etiquetes que indiquen en quins contextos la CCMA (Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals) considera que és adequat de fer-les servir.

En la meva opinió, és feina de lis docents tractar lis estudiants com a persones intel·ligents, capaces de responsabilitzar-se de les seves pràctiques lingüístiques i amb el dret a tenir accés al màxim ventall d’usos de la llengua. I, li pesi a qui li pesi, el neomorfema existeix, s’utilitza i se’n parla; és deshonest amb l’alumnat fer veure que no.

El neomorfema en las clases de catalán: una cuestión de honestidad académica

Muchas de las personas que abogan por introducir el lenguaje no-binario en clases de lenguas adicionales se basan, sobre todo, en el argumento de la inclusión: cada día hay más estudiantes que se identifican fuera de los marcos binarios de género y que, para sentirse cómodes en clase, deben poder autorreferirse sin malgenerizarse. Aunque el argumento de la inclusión debería ser suficiente, aún más teniendo en cuenta que existen varios estudios que demuestran que tratar a las personas trans por el nombre y el género con el que piden ser tratadas reduce los intentos de suicidio en más de un 50%, en esta pequeña nota me gustaría aportar otros motivos que tienen más que ver con la honestidad académica.

Para empezar, hay quienes argumentan que no hay necesidad de una marca de género no-binario porque el masculino, al que podemos llamar “género a”, es el género no marcado en catalán (y en castellano, de hecho)  y se puede utilizar para referirse a personas de cualquier género. Esto queda desmentido (por lo menos cuando se usa en singular) con un ejemplo muy simple: si digo "avui he vist el teu germà" no hay ambigüedad en cuanto al género de la persona a la que he visto. El femenino, al que podemos llamar “género b”, tampoco dejaría lugar a dudas en este ejemplo: "la teva germana" es una mujer (o una niña, o una joven), y “germani” también funcionaría inequívocamente indicando que el género de esa persona está fuera del binario nuestro de cada día. Por lo tanto, es tramposo explicarle al alumnado que el género a se puede usar para referirse a personas de cualquier género, como demuestra también el hecho de que los medios de comunicación no hablan de las personas no-binarias usando el género a, sino el que concuerda con el que se les asignó al nacer (ver los casos de Judith Butler, Alok Vaid-Menon o Kae Tempest).

Así, el neomorfema -i (-e en español) ofrece un “género c” que cubre la necesidad de una marca de género que no lleve a los malentendidos a los que llevarían los géneros a o b. Del mismo modo que no se nos ocurriría usar el género a para referirnos a una estudiante mujer, no se nos debería ocurrir usarlo para referirnos a une estudiante de género no-binario.  De hecho, el neomorfema es la forma que han encontrado activistas queer, trans y de géneros disidentes para no contravenir la lógica de la lengua y una de las normas más básicas del catalán, que es la concordancia de género.

El neomorfema es también una práctica lingüística existente que encontramos tanto en la lengua escrita como en la oral. Desde libros hasta graffitis, desde reels de instagram hasta tertulias de televisión, lo encontramos en muchísimos de los venerados "textos reales". Además, mientras que los Países Catalanes son uno de los rincones del mundo donde las personas de la comunidad LGBT (la ausencia de la Q, la I y el + es intencionada) puedan vivir con menos discriminaciones hoy en día, esta realidad social está ausente de los libros de texto más allá de la representación anecdótica de alguna pareja homosexual. Es tarea de les docentes ofrecer a les estudiantes las herramientas que les permitan ir más allá de la falsa imagen de una sociedad homogéneamente blanca, heterosexual y de clase media que ofrecen los libros de texto. Una de estas herramientas es conocer la existencia del neomorfema y las resistencias que suscita. No se trata de fingir que todo el mundo lo usa ni de pretender que es una forma normativa, se trata de informar sobre el hecho de que hay personas (cada vez más) que lo usan, y también que en algunos contextos estos usos son resistidos con más o menos violencia.

Esta información permite a les estudiantes la oportunidad de tomar decisiones informadas sobre sus prácticas lingüísticas. Si quieren usar el neomorfema, cómo y cuándo, es una decisión que solo pueden tomar si saben que existe, de la misma forma que en clase les enseñamos el tratamiento de usted que está en claro declive, y les damos la información necesaria para que puedan optar por usarlo si lo consideran apropiado. La idea no es obligar a les estudiantes a usarlo, sino ofrecerlo para que puedan usarlo si consideran que lo necesitan.

Está, por supuesto, la cuestión de si debemos enseñar una forma que tiene al Institut d'Estudis Catalans en contra. Aunque esta información es más que relevante y debe darse (igual que la damos cuando nos encontramos con otras formas no-normativas que están presentes en nuestras prácticas lingüísticas), este argumento en ningún caso tiene más peso que las razones que acabo de exponer. De hecho, en clase enseñamos un buen puñado de formas no normativas y eso no es un obstáculo para usarlas cuando parecen apropiadas para la situación comunicativa. Esto no es exclusivo de las clases de catalán: en la web de Esadir, por ejemplo, encontramos una larga lista de formas no recogidas por el DIEC ni por la gramática del IEC marcadas con distintas etiquetas que indican en qué contextos la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals considera oportuno utilizarlas.

En mi opinión, es tarea de les docentes tratar a les estudiantes como personas inteligentes, capaces de asumir la responsabilidad de sus prácticas lingüísticas y con derecho a tener acceso al máximo rango de usos de la lengua. Y, le pese a quien le pese, el neomorfema existe, se usa y se habla de él; es deshonesto con el alumnado pretender que no.

• En voz alta